Ningú vol tenir dolor. Sempre estem pensant com lliurar-nos d’ell. És comprensible, doncs el dolor és desagradable. Però és precisament el fet que sigui desagradable el que el transforma en quelcom efectiu i vital. El dolor ens protegeix i ens avisa quan estem en perill, busca generar que canviem el comportament.

• Si sentim que ens cremem quan ens apropem al foc, buscarem apartar-nos per evitar ferides greus. De lo contrari, ens cremaríem greument.

El dolor és quelcom positiu i té la funció de proporcionar un sistema d’alarma per protegir el nostre cos de danys. És quelcom clau per la nostra supervivència i per a la protecció de situacions i estímuls nocius. Es podria resumir, de forma molt bàsica, com a un sistema de detecció d’amenaces. Desgraciadament, a vegades, pot arribar a ser MASSA PROTECTOR i funcionar de manera alterada. 

• Amb el tacte d'una fulla tenim la sensació que ens estan clavant un ganivet.

Això serà un DOLOR DISFUNCIONAL ➜ El nostre sistema de protecció i alarma s'haurà convertit en MASSA SENSIBLE i ens avisarà en situacions que no suposen cap perill per nosaltres.

• Imagineu una alarma d'un cotxe que s'encés quan intenten forçar la porta. Però que s'ha convertit en massa sensible (alarma disfuncional) i saltarà la senyal amb el roçamnt d'una mosca.

L'alarma es pot sensibilitzar per molts factors; lesions, dolors anteriors, creences sobre el nostre cos, el nostre estat d'ànim i/o estrès actual.

Històricament, el dolor ha estat considerat com un procés relativament poc complicat; una entrada d’informació provinent del teixit que es converteix en dolor, per tant aquesta informació esdevindrà una indicació precisa de l'estat del teixit. Més recentment, s’ha començat a veure que el dolor no proporciona una representació precisa de l'estat del teixit o d’una resposta a una estructura defectuosa, sinó que és quelcom que pot ser modulat per molts factors, entre els quals les creences i experiències anteriors, l’estat d'ànim, el context social i ambiental, l’estrès, l’atenció i l’estimulació sensorial hi juguen un paper molt important. És una percepció que reflecteix experiències anteriors, la situació actual i el nostre estat biològic actual.

Si ens torcem el turmell creuant ràpid una carretera molt transitada, però tenim un camió davant que no pot frenar i tenim el perill de ser atropellats, en aquell moment no sentirem dolor en el peu, doncs donat en la situació en la que ens trobem, primer voldrem refugiar-nos per evitar ser atropellats. Un cop sans i estalvis, és quan el turmell (amb la mateixa fractura que minuts anteriors) ens començarà a fer mal. El turmell és el mateix, la fractura és la mateixa, el que ha canviat és el context, la situació. El mateix li passa al noi de la imatge, es va reportar que durant aquest moment, el noi que corre amb la cama literalment oberta, no tenia dolor en aquest moment. Com pot ser? Perquè està en un context que si no corre, la seva vida corre perill. L’afectació als teixits és evident, però el dolor en aquest moment no apareixia. És precisament quan està fora de perill, que comença a sentir dolor i el sistema d’alarma es dispara. L’afectació dels teixits segueix sent la mateixa, però varia el context/¡, les creences, l'ambient, l'estrés, etc. en el que es troba.
Per altre costat, a la imatge de la dreta, la persona que es va clavar aquest clau al peu, sentia un dolor insuportable. Va necessitar anestèsia per treure-li el clau i la sabata. Un cop li treuen, es donen en compte que, afortunadament, el clau havia passat entre el primer i el segon dit del peu, sense perforar-ne cap. Un cop la persona es dona compte, el dolor desapareix. 

,

Com pot ser? Com s'explica? Perquè el dolor no depèn únicament de l’estat dels teixits.

Per tant, en una visió moderna del dolor, es pot dir que el dolor és una experiència multifactorial que consta d’un component sensorial (que proporciona intensitat i localització) i un component afectiu (on influeixen les emocions, l’atenció i les accions relacionades amb el dolor o l’evitació del dolor).

El dolor PERSISTENT o CRÒNIC, sol tenir que veure amb canvis dins del sistema d'alarma, mes que un reflex fidel de l'estat físic actual dels teixits del nostre cos. És a dir, que quan el dolor persisteix més enllà del temps normal de cicatrització, els processos (neuroanatòmics i neurofisiològics) que es donen durant l'experiència dolorosa poden veure's afectats i modificats (en qualsevol part del trajecte de l'experiència dolorosa; perifèria, medul·la espinal, cervell), el què significa que el dolor que experimentem pot tenir menys a veure amb l'estat físic dels teixits i possiblement té més relació amb el propi sistema de detecció d'amenaça.