Assentem una mica els coneixements per entendre què volem i perquè funciona.
La reorganització cortical (canvis en la representació del nostre cos en el nostre cervell) succeeix en resposta al dolor de manera immediata. Que aquest fenomen es cronifiqui o no dependrà de molts factors. Si la situació no es regularitza i s’actua en conseqüència (amb un bon programa de rehabilitació per exemple) el nostre còrtex patirà canvis en l’escorça motora (M1) i canvis en l’escorça sensorial (S1), el que mantindrà i perpetuarà la situació de dolor.
Partint de la base que tenim tot el nostre cos representat en el còrtex (cervell), la reorganització cortical afectarà a aquesta representació, que ha de ser nítida i ben definida per un bon funcionament. Hi ha evidència que en diferents situacions de dolor, hi ha desplaçament, expansió i retracció de representacions corticals. Aquests canvis són importants perquè, com ja hem dit, poden contribuir a la presència i severitat del dolor.
Cercle viciós en situacions de dolor crònic que altera i perpetua la reorganización cortical
Els orígens de l’estudi en la reorganització cortical.
Es va començar a estudiar en el membre fantasma de persones amb amputacions del membre superior (braços/mans). Se’ls tractava la reorganització cortical amb diferents tècniques i, es va observar que més del 60% de les persones tractades, tenien una reducció del dolor juntament a una reorganització cortical (un canvi en la representació de la boca, que tornava a la seva localització habitual, doncs aquesta estava envaint la zona amputada, per això les persones quan es tocaven el munyó sentien com si se’ls toqués la boca). Entre aquest i altres estudis, s’ha demostrat que amb aquest tipus d'entrenament es millora l’agudesa tàctil, redueix el dolor i normalitza la representació cortical. Aplicant aquest entrenament en el procés de rehabilitació aconseguim també reduir l’amenaça en la que s’ha convertit la part del cos que ha perdut representació cortical.
Imatges d'entrenament de la discriminació sensorial
Què busquem.
Amb la discriminació sensorial, el pacient ha d'identificar en quin punt, el terapeuta, l'està presionant i amb què ho està fent, i rebrà feedback o correcció per part d'aquest. Com veiem a la imatge, hem dibuixat una quadrícula amb números i el pacient, sense mirar, haurà de saber on se li està pressionant. Si aquesta fase la fa bé, progressarem en dificultat; el pacient no només haurà de dir on és estimulat si no amb què se’l estimula (discriminació de lloc i tipus de material).
Afinar/millorar la entrada d’informació que prové dels nostres teixits cap al cervell, està directament relacionat amb la disminució del dolor així com la qualitat de la resposta motora.
En lloc de realitzar moviments passius, repetitius i sense cap finalitat que la mera pressió, moviment i tocament de l’àrea afectada, aquest tipus d’entrenament fomenten i requereixen de la percepció activa i localització dels estímuls (component de discriminació) per part dels pacients. Aquest fet te beneficis obvis i directes en els resultats del tractament. Per altre banda, no hem d’oblidar els beneficis que comporta tenir un pacient motivat, al que has generat un petit desafiament amb un simple joc de reconèixer números i amb ganes de superar-se. Convertir al pacient en l'element principal del tractament i de la seva millora, ha de ser la base de qualsevol tractament.
Plantilles pre-dissenyades per l'entrenament de la discriminació sensorial
Com veiem a la imatge, hi ha plantilles pre-dissenyades amb les que treballar, però la investigació científica senyala que és més beneficiós treballar amb imatges corporals pròpies.
Millores.
Entre altres, s’han trobat beneficis en:
- Membre fantasma (flor et al 2001)
- Síndrome del Dolor Regional complex –CRPS- (moseley et al 2008)
- Dolor crònic d’esquena (Morone et al 2012, Wand et al 2013, Want et al 2011)
- Sd túnel carpià, espatlla dolorosa
Important mencionar que la reorganització cortical és un fenomen reversible, però com en tot, s’ha de treballar perquè així sigui.
Normalment les intervencions convencionals en la rehabilitació traumatològica i múscul-esquelètica no aborden els canvis neuroplàstics subjacents a aquests tipus de lesions. Sembla quelcom molt habitual en la fisioteràpia neurològica. Però nombrosos són els estudis que mostren que desordres múscul-esqulètics (dolor crònic lumbar, cervicàlgia, síndrome subacromial, túnel carpià, entre molts altres) generen canvis neuroplàstics en el còrtex motor i sensitiu, per tant, és important tenir-ho en compte i treballar per reduir aquesta reorganització.